AMINETU HAIDAR ÉS VENT DE LLIBERTAT
dissabte, desembre 12, 2009
dilluns, desembre 07, 2009
INVOLUCIONS
Qualsevol societat que vol ser considerada, verdaderament, democràtica pretén en tot moment fer de la titularitat del poder una cosa el més pròxima i el més oberta possible a tots. Tractant d’articular les decisions en clau de resposta col•lectiva. I per supost fent dels seus membres, actors socials actius i dinàmics en la constant construcció de les estructures democràtiques. Aquestos principis estan regulats en els nostres dies i en el nostre àmbit per una normativa legal d’un tarannà clarament contractual i representativa. Situació que en ocasions, això sí ben poques, han esdevingut en importants espais de participació encaminats a determinar decisions públiques. Tanmateix, allò més difòs no acaba d’aproximar-se a aquest model radicalment democràtic i encoratjador, conformant-se així en un model plenament institucional. Ara bé, cal dir que en alguns casos extrems s’han acabat obstaculitzant inclús els propis espais de particiació sobirana.
Un exemple extrem el tenim en la ciutat de Xàtiva. El passat divendres, el periodista Agustí Garzó es feia ressó en les pàgines d’aquest diari sobre el pobre debat polític que plantejava l’alcalde Rus en l’ordre del dia del darrer plenari municipal. Al remat, màxim fòrum de debat públic i obert del municipi. Consolidant-se, així, una situació que poc a poc està sent considerada correcta dintre de la “normalitat institucional” del nostre consistori. En aquest sentit, paga la pena recordar que les societats no tenen marcada una línia constantment evolutiva. La història ens ha demostrat que els perills dels processos d’involució han estat una constant en l’organització social. Així que l’absència de contingut en els debats municipals per ordre de Rus, la convocatòria dels òrgans d’informació i fiscalització municipal en horaris de difícil accès per als regidors i la implantació dels plenaris en horari laboral. Estan fent del nostre Ajuntament un espai tancat per a la ciutadania i inclús per aquells que desitgen participar com a representants electes. En l’actualitat són ben pocs els ciutadans que poden asistir a un plenari, sent convocats normalment entre setmana a les dotze del migdia. I encara són menys aquells que es poden permetre el luxe d’optar a complir correctament amb les seues funcions de regidor i conciliar el seu horari laboral. Sens dubte, res d’açò és innocent. La democràcia a Xàtiva està patint un procès de buidatge, d’involució en el seu contingut. De fet, aquesta cada vegada respon menys al govern de tots i per a tots, i poc a poc acaba consolidant més allò del govern d’uns pocs i per a uns pocs. Tal volta caldria començar a plantejar-se seriosament un canvi. És responsabilitat de tots.
Miquel Lorente
portaveu municipal d’EUPV de Xàtiva
(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 08-12-09)
Qualsevol societat que vol ser considerada, verdaderament, democràtica pretén en tot moment fer de la titularitat del poder una cosa el més pròxima i el més oberta possible a tots. Tractant d’articular les decisions en clau de resposta col•lectiva. I per supost fent dels seus membres, actors socials actius i dinàmics en la constant construcció de les estructures democràtiques. Aquestos principis estan regulats en els nostres dies i en el nostre àmbit per una normativa legal d’un tarannà clarament contractual i representativa. Situació que en ocasions, això sí ben poques, han esdevingut en importants espais de participació encaminats a determinar decisions públiques. Tanmateix, allò més difòs no acaba d’aproximar-se a aquest model radicalment democràtic i encoratjador, conformant-se així en un model plenament institucional. Ara bé, cal dir que en alguns casos extrems s’han acabat obstaculitzant inclús els propis espais de particiació sobirana.
Un exemple extrem el tenim en la ciutat de Xàtiva. El passat divendres, el periodista Agustí Garzó es feia ressó en les pàgines d’aquest diari sobre el pobre debat polític que plantejava l’alcalde Rus en l’ordre del dia del darrer plenari municipal. Al remat, màxim fòrum de debat públic i obert del municipi. Consolidant-se, així, una situació que poc a poc està sent considerada correcta dintre de la “normalitat institucional” del nostre consistori. En aquest sentit, paga la pena recordar que les societats no tenen marcada una línia constantment evolutiva. La història ens ha demostrat que els perills dels processos d’involució han estat una constant en l’organització social. Així que l’absència de contingut en els debats municipals per ordre de Rus, la convocatòria dels òrgans d’informació i fiscalització municipal en horaris de difícil accès per als regidors i la implantació dels plenaris en horari laboral. Estan fent del nostre Ajuntament un espai tancat per a la ciutadania i inclús per aquells que desitgen participar com a representants electes. En l’actualitat són ben pocs els ciutadans que poden asistir a un plenari, sent convocats normalment entre setmana a les dotze del migdia. I encara són menys aquells que es poden permetre el luxe d’optar a complir correctament amb les seues funcions de regidor i conciliar el seu horari laboral. Sens dubte, res d’açò és innocent. La democràcia a Xàtiva està patint un procès de buidatge, d’involució en el seu contingut. De fet, aquesta cada vegada respon menys al govern de tots i per a tots, i poc a poc acaba consolidant més allò del govern d’uns pocs i per a uns pocs. Tal volta caldria començar a plantejar-se seriosament un canvi. És responsabilitat de tots.
Miquel Lorente
portaveu municipal d’EUPV de Xàtiva
(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 08-12-09)
dissabte, desembre 05, 2009
LA MEMÒRIA SEMPRE GUANYA
Ara fa 36 anys que la viuda de Víctor Jara, cantautor xilé brutalment assasinat per les forces de Pinochet, soterrà al seu marit d'una manera clandestina en el Cementiri General de Santiago de Xile. Aquell dia Víctor Jara solament estigué acompanyat per la seua dona i dos companys del Partit Comunista. El temps passa i la memòria sempre acaba guanyant. Aquesta vesprada Víctor tornarà a ser soterrat com es mereix, com un màrtir per la llibertat. Avui sí, acompanyat per milers de xilens. Visca la Memòria!
>
Ara fa 36 anys que la viuda de Víctor Jara, cantautor xilé brutalment assasinat per les forces de Pinochet, soterrà al seu marit d'una manera clandestina en el Cementiri General de Santiago de Xile. Aquell dia Víctor Jara solament estigué acompanyat per la seua dona i dos companys del Partit Comunista. El temps passa i la memòria sempre acaba guanyant. Aquesta vesprada Víctor tornarà a ser soterrat com es mereix, com un màrtir per la llibertat. Avui sí, acompanyat per milers de xilens. Visca la Memòria!
>diumenge, novembre 29, 2009
EL RAVAL ES MOU
Per desgràcia tots els barris de Xàtiva no són tractats de la mateixa manera. Els companys de Cremats han fet un documental sobre la situació del barri del Raval. Em sembla una iniciativa molt interessant
Per desgràcia tots els barris de Xàtiva no són tractats de la mateixa manera. Els companys de Cremats han fet un documental sobre la situació del barri del Raval. Em sembla una iniciativa molt interessant
dimarts, octubre 27, 2009
divendres, octubre 23, 2009
MÉS ENLLÀ DE LES GAITES
Avui estava a casa, començant un cap de setmana vilafranquí, i mentres tafanejava per les diferents "cadenes" de televisió he reparat en els Premis Príncipe de Asturias. Mai els havia vist en directe. I estava acostumat a veure els posteriors resums televisius, què sempre van poc més enllà de les gaites, el trage de la Letizia i el somriure del Felip.
Ara bé, avui he seguit tota la cerimònia. En aquest sentit, he de dir que un dels parlaments no m'ha deixat gens indiferent. Estic parlant del discurs del rector de la Universitat Autònoma de Mèxic, José Narro, qui entre altres coses recordà la importància dels professors exiliats de la II República en la consolidació de la UNAM. Narro davant la tribuna d'autoritats estava referint-se a molts docents, intel·lectuals, artistes... que varen tenir que marxar a Mèxic, en l'any 1939, pel delicte de creure en la raó i no pas en la mort. Si al remat decidiu escoltar les paraules de Narro, i sentiu passió per l'ensenyament. Estic ben segur que també trobareu les arrels exiliades d'aquella societat d'homes i dones, realment lliures, que en algun moment s'hagués pogut donar en aquestes terres.
diumenge, octubre 18, 2009
RECORDS D'UNA NIT D'ESTIU
De la boca de Botifarra començà a brollar la veu d'un poble, la veu de la terra, la veu de l'altra Xàtiva. Ho feia amb força, les seues paraules esclataven contra la vessant de la Serra Requena i davallaven pels barrancs fins morir en les aigües del riu Albaida. Quin mèrit!, quina tasca! la d'aquell home que d'una manera silenciosa però constant s'havia recorregut poble per poble, casa per casa rescabalant els mots, les cançons, les lletres...d'una cultura que sembla condemnada a morir.
Boti és la metàfora de l'altra Xàtiva; eixa Xàtiva de gent humil i treballadora que es sent ben orgullosa d'allò que ha sigut i d'allò que és.
RIC Y CÉSAR AUGUSTO
El pobre Ric asegura que se ha sentido avergonzado al ver la transcripción pública de lo que dice en privado. Pero ¿por qué tanto rubor si realmente se expresa así cuando está entre los suyos? Somos como hablamos y no le demos más vueltas. Él habla así… y es así.
¿Y qué pensar de César Augusto Asencio Adsuar, que ahora le toma el relevo como secretario general del partido por aquellos pagos? Iniciativa del Poble Valencià acaba de sacar a luz un artículo antisemita publicado por este señor en 1979, cuando tenía 17 años, artículo que ha reproducido fotográficamente Público. Asencio no parece sentir vergüenza alguna por aquel escrito, y se ha disculpado diciendo que se trataba de “un error de adolescencia”, nada más, cometido cuando era “menor de edad”. ¡Vaya error de adolescencia! El judío, afirma allí, dedica toda su vida “a vivir a costa de los demás con la usura y la finanza”.
Actúa siempre de “intermediario-parásito y nunca como elemento productivo”. Mina el Estado en que vive gracias al dinero que maneja. ¿Y el Holocausto? No hubo tal. La Cruz Roja, nada menos, investigó los campos de concentración y no encontró indicio alguno de matanzas. Se trata de un mito inventado por los judíos para poder seguir quejándose de su mala suerte, atacando el nacionalsocialismo (¡!) y… cobrando indemnizaciones a los alemanes. Sobre todo lo último. Así son ellos.En 1995 Asencio accedió a la alcaldía de Crevillent con el apoyo de la Falange. Vaya elemento democrático. Si tuviera que elegir entre Ric o él –¡Dios me libre!–, me quedaría con quien se confiesa avergonzado.
Ian Gibson
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
